ELS LLADRES DE CROMÓPOLIS: línia argumental Hi havia una vegada dos lladres molt, però que molt, ganduls. I, certament, poc pietosos. No robaven els rics per donar-lo als pobres. Què va! Això seria molt treball... De fet, ni tan sols no robaven els rics, i tampoc els pobres. Als primers, perquè era perillós. I als segons, perquè no sortia a compte. A qui robaven, llavors, uns lladres tan poc treballadors? Doncs als que no eren ni rics ni pobres. I com que a aquests, de per si ja els costava pagar-lo tot, no feien cap altra cosa que endeutar-se més. Perquè els soferts habitants de Cromópolis, per si aquesta xacra fos poca, també els robaven els seus governants. Quins pocavergonyes! Eren unes sàtrapes. Uns usurpadors que havien llançat, temps enrere, als honestos dirigents d'una ciutat tan preciosa. Així doncs, no podien gaudir del lloc meravellós on vivien. I, per tant, estaven sempre tristos. Però vet aquí que, un dia, potser moguts per l'ambició de donar el gran cop, els pèrfids lladres van decidir robar els governants. I, per primera vegada en la seva vida, van treballar de veritat (els lladres, no els governants). I es va armar tal embolic i es va produir tant desordre i les coses van canviar tant i tan de sobte, que gairebé es van morir d'infart tots, absolutament tots, els ciutadans de Cromópolis (bé, vull de dir que gairebé es van morir tots, no que se'n morissin gairebé tots). Perquè no podia passar cap altra cosa, en una ciutat on els que treballaven eren els únics que no podien robar. I FINAL (o no!) [ cromópolis ]     [ personatges ]